Menxevic

Menxevics

меньшевики
Líders del Partit Menxevic a Norra Bantorget, Estocolm, Suècia, maig de 1917. Pàvel Akselrod, Iuli Màrtov i Aleksandr Martínov
Dades
Tipus	facció política
Ideologia política	Revisionisme marxista, socialdemocràcia
Alineació política	Centreesquerra
País d'origen	Imperi Rus
Història
Reemplaça	Partit Obrer Socialdemòcrata Rus
Creació	1903
Data de dissolució o abolició	1918
Governança corporativa
Seu	Petrograd
Membres destacats	Gueorgui Plekhànov, Fiódor Dan, Irakli Tsereteli
Òrgan de premsa	Iskra
Part de	Partit Obrer Socialdemòcrata Rus

Els menxevics (en rus: меньшевики, menxeviki, "minoritaris") eren la facció moderada del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus (PSDOR), que va emergir del seu segon congrés a l'estiu de 1903^[1]després de la disputa entre Vladímir Lenin i Iuli Màrtov. Corrent diferenciat dins del marxisme rus, el 1912 es va convertir en un partit separat.^[1] Va tenir un destacat paper en el període interrevolucionari de 1917, tant pel seu control del Soviet de Petrograd i del Comitè Executiu Central Panrús (VTsIK) com per la seva participació en el Govern provisional enderrocat durant la Revolució d'Octubre.

Mai no va arribar a formar un moviment cohesionat en ideologia o organització.^[1][2] Els seus dirigents sovint dissentien entre si, es trobaven en ocasions més a prop dels bolxevics, principals rivals pel suport de la classe obrera, que d'altres menxevics i van variar^[2] la seva postura sobre assumptes fonamentals en diverses ocasions.^[1] Pàvel Akselrod i Iuli Màrtov es convertiren en els principals ideòlegs del corrent menxevic.^[3]

Molt actius en l'organització dels soviets, especialmente del Soviet de Petrograd, durant la Revolució de 1905, després del fracàs d'aquesta abandonaren la idea de la lluita armada, se centraren en tractar de formar un partit legal i advocaren per una liquidació progressiva del tsarisme mitjançant una revolució burgesa, en la qual el tercer estat compartís el poder. La seva separació del partit esdevingué definitiva el 1912.

Van dominar els soviets del país entre la Revolució de febrer i la d'octubre, juntament amb els socialrevolucionaris, excepte els de Petrograd i Moscou, el control del qual van perdre abans.^[4] Convençuts de la impossibilitat que el proletariat rus prengués el poder en solitari i que una revolució socialista prematura conduiria a la guerra civil i a la seva derrota, van cooperar amb el nou Govern provisional i van tractar de moderar les exigències de la població.^[5] Van entrar al segon gabinet dos mesos després de la primera revolució i van tractar en va d'evitar la polarització social.^[5]Incapaços de conjugar el que consideraven interessos de l'Estat amb les reformes anhelades pels seus seguidors, des de mitjans de l'estiu el partit va caure en la paràlisi.^[6] Tot i el fracàs del Govern de coalició i de la pèrdua de poder en els successius gabinets, els menxevics van seguir rebutjant l'alternativa d'un Govern basat en els soviets, que creien que afavoriria els bolxevics.^[6]

Després de la Revolució d'Octubre i fins a la dissolució forçosa de l'Assemblea Constituent pels bolxevics, els menxevics van tractar d'intervenir entre el nou Govern bolxevic i els socialrevolucionaris i d'arribar a un acord pacífic entre els partits polítics socialistes.^[7] Després de la dissolució, intentaren arrabassar el poder als bolxevics no mitjançant insurreccions, sinó a través de victòries electorals que els retornessin la influència perduda el 1917.^[7] La seva popularitat va augmentar a la primavera de 1918, tant per la crisi econòmica com per les seves propostes polítiques i econòmiques.^[7] Com a reacció a les victòries electorals de l'oposició, el Govern bolxevic va dissoldre els soviets, dels quals havia perdut el control, la qual cosa va conduir a protestes que van provocar la repressió governamental.^[8] La premsa de l'oposició va ser clausurada, alguns dels seus dirigents van ser arrestats i es va expulsar menxevics i socialrevolucionaris del Comitè Executiu Central Panrús^[8] Després de diversos períodes de repressió i certa tolerància durant la guerra civil, el partit fou finalment prohibit el 1921. Alguns dels seus membres van marxar a l'exili, mentre que altres van cooperar amb el Govern bolxevic.